serà un dia que durarà anys

La victòria del SÍ a Veneçuela i el futur del procés bolivarià

2009-02-16T23:44:00.006+01:00

La Brigada catalana Ali Primera de solidaritat amb Veneçuela ha fet la seva valoració de la victòria de les forces populars en el referèndum de reforma constitucional a Veneçuela, celebrat diumenge 15 de febrer de 2009:

Victòria del SÍ a Veneçuela. Consolidació i contradiccions de la Revolució Bolivariana

"La revolució bolivariana, el PSUV i Chávez van vèncer en l'onzè procés electoral a què s'enfronten les forces populars després de 10 anys de canvi radical en la construcció del socialisme del segle XXI. Amb un percentatge del 54,3% dels vots, el SÍ va guanyar el referèndum.

Es tracta d'una victòria sens dubte important, ja que permetrà la reelecció d'Hugo Chávez i de tots els altres càrrecs electes de l'estat, posposa el problema del relleu al capdavant de la revolució i confirma el pes electoral i el suport popular al procés de transformacions.

Efectivament, el referèndum sobre l'esmena constitucional que suposava la modificació de la legislació política per tal de permetre la possibilitat de presentar-se a noves eleccions al President de la República (i a qualsevol altre candidat) ha suposat un nou triomf electoral per a les forces revolucionàries. Deixant de banda la hipocresia dels mitjans de comunicació i els estats occidentals, que parlaven de la perpetuació en el poder de Chávez, mentre silencien el fet que l'aliat incondicional de l'Imperi a l'Amèrica Llatina (Álvaro Uribe, la versió més sanguinària dels titelles colonials dels Estats Units) ha introduït canvis similars en la legislació colombiana el darrer any, i obvien la pròpia realitat jurídico-política (a l'estat espanyol i a molts altres existeix la possibilitat de reelecció indefinida, com recorden els casos de F. González, M. Chaves, J. Pujol, M. Fraga...), l'aprovació de l'esmena constitucional introdueix innegables contradiccions en el procés revolucionari.

Aquesta nova contesa electoral s'ha plantejat com un apèndix de les eleccions municipals i departamentals del novembre, en què tot i eixir victoriós el PSUV i obtenir el poder en una majoria aplastant de les governacions, el chavisme va patir alguns revesos i va perdre estats i municipis importants des del punt de vista estratègic, simbòlic i demogràfic: l'Alcaldia Major de Caracas, i l'estat de Miranda i de Zulia, sobretot. L'objectiu era mantenir i incrementar la mobilització política i aconseguir un nou triomf que legitimara el govern bolivarià i donara una certa estabilitat i tranquil·litat política per poder continuar amb els canvis necessaris. Cal tenir en compte, el fet que des de l'arribada al poder del MVR fins avui, tant les organitzacions populars, com els partits i coalicions d'esquerra i els governants han hagut d'invertir un enorme esforç per tal de poder seguir governant i aplicant canvis necessaris i molt esperats pel poble. A part de les eleccions de tot tipus, referèndums revocatoris i constitucionals, s'ha hagut de fer front al setge mediàtic nacional i internacional, a bloqueigs empresarials i fins i tot a un cop d'estat. Això ha estat un llast evident per a l'aplicació de canvis radicals en la direcció del socialisme: la reestructuració de l'estat, l'empoderament de les comunitats i la transformació d'una estructura socioeconòmica profundament injusta, hereva de més de 500 anys de colonialisme i oligarquia. I ha estat un llast important no sols pel desgast que ha provocat el sobreesforç mobilitzador amb una perspectiva netament electoralista o, en certs moments, del tot defensiva (com en el cas del cop d'estat d'abril de 2002), sinó també pels retrocessos i el perill paralitzador que la constant ofensiva opositora i imperialista ha provocat.

Amb aquest nou triomf doncs, es consolida la força del procés revolucionari i es genera una nova estabilitat i un clima de legitimitat absolutament imprescindible per tal de continuar endavant amb algunes de les estratègies principals per la construcció d'una democràcia participativa protagònica i la justícia social i econòmica en una dimensió cooperativa i d'autogestió. A més a més, l'aprovació d'aquesta esmena constitueix una segona versió del mític “Por ahora...” de Chávez (sorgit en la fracassada sublevació militar bolivariana de 1992 que anys després acabaria convertint-se en triomf electoral) i en confirma la lliçó: cap derrota revolucionària és definitiva. La derrota en el referèndum sobre la reforma constitucional l'any 2007 va suposar un cop molt dur i una advertència important de gran part dels partidaris del canvi envers el govern, que deixava clar que calia seguir avançant pas a pas i que eren els moviments socials, les comunitats i les bases militants socialistes les que havien de marcar el ritme i la direcció del progrés. Mentre els mitjans de comunicació de tot el món i l'oposició celebraven la derrota chavista en una consulta que havia estat presentada com la decisió al voltant de la perpetuació d'Hugo Chávez en el poder, entre les files de la revolució creixia la desmotivació i la divisió, el descontentament pel comportament de gran part dels governants, però també la decepció pel fet que el NO en el referèndum havia deixat fora de la constitució també la vessant social de l'esmena proposada: reconeixement de noves formes de propietat (col·lectiva, social, mixta...), la legislació laboral més avançada del món (sis hores de treball diàries com a màxim, prohibicions als patrons d'obligar a hores extres), reconeixement de la diversitat cultural i dels drets dels pobles indígenes, consideració de la comuna i les seues formes organitzatives com a nucli de l'estat, control i sobirania nacional sobre els recursos naturals i estratègics, reconeixement dels consells (comunals, estudiantils, de treballadors) com a entitats polítiques essencials del Poder Popular, drets d'educació i habitatge àmpliament garantits...

Cal tenir en compte, doncs que amb la victòria d'ahir s'aprova un dels punts més conflictius i espinosos de la proposta de reforma, mentre que moltes de les propostes de l'àmbit social o referents a la participació del poble en la definició i execució de les polítiques públiques han anat aprovant-se mitjançant una activitat legislativa molt intensa i controvertida en l'últim any. El segon “Por ahora...”, per tant, tampoc no ha significat un límit real a la posada en pràctica del contingut material de la revolució.

Ara bé, les contradiccions sorgides en els darrers dos anys al voltant de la dialèctica entre comunitats i burocràcia estatal, i entre bases i elits; el difícil i controvertit procès de construcció del Partido Socialista Unido de Venezuela; el desencantament de part del poble amb el chavisme i, en general, el paper de la figura d'Hugo Chávez al capdavant de la Revolució Bolivariana generen un clima d'incertesa respecte al futur del procés que ahir quedava confirmat.

Com superar el culte a la personalitat i la importància central del Comandant per a la construcció d'un nou model de socialisme humà, democràtic i autogestionat? Com resoldre el problema del seu relleu com a líder, en mig d'una administració i unes institucions encara burocràtiques, corruptes i autoritàries (i penetrades dels valors, les formes i el funcionariat del règim quartarepublicà)? Com avançar en l'empoderament de les comunitats, la descentralització i el desmantellament progressiu de l'estat, quan l'estatalització és una línia de combat fonamental en l'actualitat? De quina manera es pot superar i resistir la crisi econòmica mundial, el fracàs relatiu del cooperativisme i la naturalesa petroliera de l'economia veneçolana (i més, tenint en compte la baixada dels preus del cru)? Quins problemes planteja el lideratge veneçolà de l'antiimperialisme i de l'expansió de l'estratègia revolucionària arreu d'Amèrica Llatina? Com implicar el jovent i fer-lo protagonista de la revolució? Com recuperar l'adhesió i reconstruir l'esperança i la voluntat de continuar la lluita d'aquells sectors més decebuts amb les fites de la revolució (que han portat la reducció del suport electoral en els darrers anys)? Els resultats de 10 anys de govern popular han quedat palesos i són àmpliament reconeguts i apreciats: millora de les condicions de vida de la població, reducció dràstica de la pobresa, l'atur, la inflació i el deute extern (inexistent, en l'actualitat), alfabetització completa, generalització de l'accés a tots els nivells d'estudis i aplicació de metodologies educatives populars, inici de l'alfabetització tecnològica, universalització de la sanitat i nou esquema mèdic, (que ha suposat un canvi vertaderament radical i una de les principals fites del govern de Chávez), consolidació dels mitjans de comunicació comunitaris amb una enorme responsabilitat en la difusió dels valors i les pràctiques comunistes i amb gran implicació en la vida política dels barris i viles, canvis en la forma de gestionar l'economia i de produir, primer amb l'impuls d'una xarxa de cooperatives i ara amb l'objectiu de comunes i empreses socialistes... Ara bé, 2008 ha estat l'any de la Rectificació, Revisió i Reimpuls (les 3 R's) de la revolució i això tot i significar un exercici d'autocrítica i de renovació estratègica és alhora un símptoma innegable de les limitacions i els somnis incomplerts.

El futur del socialisme bolivarià, ara més que mai i després de la victòria electoral d'ahir, dependrà del moviment real del poble treballador veneçolà, del seu compromís i capacitat d'autoorganització (fins ara, sobradament demostrats), de la claredat de les seues estratègies i de la seua voluntat rebel. Però és també responsabilitat de la resta dels pobles del món: els d'Amèrica Llatina d'una forma directa; els de la resta del món, sobretot a Occident, no tenim però, un paper menys important. La solidaritat és la tendresa dels pobles i una arma molt potent davant el capitalisme neoliberal. Aquells i aquelles que, arreu del món pensem que l'actual estat de coses simplement és absurd, injust i obsolet i que les persones i els pobles del món podem crear formes alternatives d'organitzar-nos i viure col·lectivament hem de donar suport als diferents processos que avui tracten de posar en pràctica els ideals de justícia, dignitat i democràcia, al temps que n'aprenem i tractem de trobar el nostre propi camí en aquesta direcció.

Des dels Països Catalans, l'independentisme socialista celebra amb el poble germà de Veneçuela aquest nou triomf del procés bolivarià, conscients però que encara queda molt per fer, que encara són molts els perills interns i externs i els obstacles que caldrà enfrontar en el camí del socialisme del segle XXI. Visca la lluita popular antiimperialista! Endavant amb la solidaritat internacionalista!

Pàtria, socialisme o mort.
VENCEREM! Brigada Catalano-Veneçolana Alí Primera

Països Catalans, 16 de febrer de 2009"

40 anys d'Esquerra Independentista

2008-12-29T13:18:00.004+01:00

Fa 40 anys del naixement del l’independentisme modern, de l’esquerra independentista.
El passat 6 de desembre la CUP de Berga va realitzar un homenatge commemoratiu dels 40 anys de l’Esquerra Independentista, al teatre municipal de la mateixa vila.

Us deixe l’enllaç al vídeo que es va projectar durant l’acte, és espectacular!
Punxeu ací

Per tots aquells que han militat, militen i militaran a l'Esquerra Independentista.

Per uns Països Catalans lliures, nacional i socialment.

Guillem Agulló, la lluita continua!

2008-12-21T03:40:00.004+01:00

Ara fa 15 anys de l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador, jove militant de Maulets, assemblea de l’Horta.
Nat a Burjassot (l’Horta) el 1975, fou assassinat per un grup de feixistes quan només tenia divuit anys, l‘onze d’abril de 1993 a la població de Montanejos (Alt Millars).

Amb motiu de l’acte celebrat el passat dimarts 16 de desembre al teatre Tívoli de Burjassot, i després d’aquest any ple d’actes en record del jove burjassoter, queda ben palès que les joves de l’Horta de València no oblidem, que les joves dels Països Catalans continuem amb la nostra lluita, recordant els que ens han deixat.

Guillem, mai moriràs. Sempre estaràs present al nostre cap i al nostre cor.
Tu ets qui ens dóna les forces necessàries per a continuar amb la lluita. Quan ens falten les forces per a continuar, ets tu qui ens anima, qui ens empeny cap endavant, qui ens dona l’alè suficient per a continuar lluitant.

Gràcies Guillem.

A Martí Marco, Fèlix Goñi, Toni Villaescusa, Quim Sanchez, Joan Carles Monteagudo i Guillem Agulló,

als morts per una terra lliure.

La repressió no tallarà les nostres àles

2008-12-12T20:44:00.008+01:00

Detencions, identificacions, desallotjaments, amenaces...

En les darreres 3 setmanes s'han succeït tot tipus d'exemples de repressió a la Universitat de València.

2 detencions, nombroses identificacions, desallotjaments de (quasi) totes les nostres facultats, tot tipus d'amenaces (des de Rectorat, policia espanyola...)

L'objectiu d'aquests fets és evident: aconseguir la desmobilització del moviment estudiantil.

Tot moviment sofreix repressió quan adquireix unes dimensions considerables, ja que aquest pot estendre's i pot crear formes de contrapoder.

La resposta pública del Rector Francisco Tomás Vert és el diàleg (el dia següent a les detencions Rectorat va emetre un comunicat on cridava al diàleg), però la resposta real és repressió.

La Universitat de València denúncia a alumnes i recorre a la policia espanyola per a reprimir-nos. Això no és diàleg.

Ara ens toca respondre.

Ens han alçat els campaments

2008-11-23T17:25:00.000+01:00

Ràbia, impotència...

Aquestes sensacions són les que tinc aquest cap de setmana.

La Universitat de València sempre s'ha plenat la boca amb paraules com democràcia i participació. Doncs no. Quan a la universitat "de tots" (això diuen ells) ocorre alguna cosa que no agrada als de dalt es talla d'arrel, i fóra. I estem fartes i farts. Volem una universitat de TOTES i tots, això el primer, però amés ha de ser veritablement democràtica, participativa, pública!, i tantes altres coses.

Les i els estudiants, després de romandre alienats molt de temps, estem en peu de guerra defensant la nostra universitat contra la privatizació que suposa l'Espai Europeu d'Ensenyament Supeior (EEES). I és ara, quan més mobilitzades estem, quan arriba la repressió. Per què? Tenen por, açò s'escapa de les seues mans. Però, no podran amb nosaltres. Hem despertat per a guanyar la batalla i no ens anem a rendir.

ATUREM L'EEES!

Ahir dissabte, la guàrdia d'assalt del führer de la Universitat de València va desallotjar els campaments contra el procés de bolonya que hi havia instal·lats en els rebredors de les facultats de la nostra universitat aprofitant que els i les estudiants no estàvem.

El quadern gris

2008-11-09T20:00:00.000+01:00

"Tomàs Gallart diu al cafè:

- Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, ja és una mica més difícil...

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l'abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona que necessiti la banca per a portar a cap qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre. [...]

El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algún altre sistema elaborat apriorísticament?"

Aquests dies m'estic llegint El quadern gris, de Josep Pla. La veritat, em pensava, per les dolentes referències que tenia del llibre, que no m'anava a agradar.

El quadern gris, presentat baix l'aparença de dietari real, és una autobiografia, un llibre de memòries, que l'autor va enllestir amb posterioritat als anys que aparentment fou escrit, els 1918 i 1919.

En la lectura del llibre hi ha converses, frases... molt interesants, i la que he escrit al principi del missatge em vé perfecta per a la reflexió política que vull fer.

La meua resposta a la pregunta que formula Gori al final de la cita és, evidentment, SÍ.

És evident, i alhora fàcil, respondre aquesta pregunta de manera afirmativa. Aquesta resposta no esdevé afirmativa ara que veiem torontollar el sistema capitalista, no almenys des del meu punt de vista. Som moltes les persones que creiem des de fa molt de temps que aquest sistema solament aporta coses negatives (desigualtat, injustícia...) i que pertant hem de destruir.

Aquests dies escoltem comentaris a la televisió i llegim articles a la premsa burgesa que potser siga l'hora de refundar el sistema econòmic mundial, el capitalisme. No senyors, aquesta no és la solució. La solució no és buscar la manera de continuar enriquint més als que ja ho són, en detriment dels pobres, que esdevenen més pobres. La solució es diu socialisme. El socialisme ens farà lliures, trencarà amb les injustícies, amb les desigualtats... El socialisme és l'única alternativa per al sistema econòmic mundial.

Potser, sóc un romàntic, això és, un revolucionari.

"Sigueu realistes: exigiu l'impossible"

Ernesto Che Guevara

1r missatge

2008-11-05T20:44:00.000+01:00

"Instruïm-nos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Commoguem-nos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. Organitzem-nos, perquè necessitarem tota la nostra força."

Encapçalament del primer número del setmanari Ordine Nuovo.

Amb aquest fragment inicie el meu blog. Un blog que naix amb la idea d'expressar les coses que ballen pel meu cap, ja siguen polítiques, musicals... o del que en el moment d'escriure us vullga transmetre.